Maria Vancells

Ni miedo, ni pereza, ni vergüenza

I te’n vas a fer el Camino de Santiago tu sola sense saber gaire per què, simplement un dia ho deixes anar per la boca, així sense pensar i et trobes comprant bitllets de tren per anar a Pamplona.

I arriba la data i et carregues la motxilla a l’esquena i vas cap a Sans a pujar a un tren amb l’estómac alterat, el cor accelerat i les pors cridant-te que t’aturis, que tornis a casa i que facis ganxet.

El tren et dona les hores i la distància per anar calmant la ment i arribes a Pamplona més calmada, però tan bon punt el tren entra a l’estació totes les sensacions tornen per posar-te alerta.

I agafes un autobús que et portarà a l’autocar, i et perds per una estació mig buida i no saps massa cap a on anar i de sobte, veus dos peregrins tan perduts com tu, i ens preguntem, i ens ajudem… i aquí és on tot comença.

I ara sí, totes les pors desapareixen, de sobte t’adones de per què has anat a fer El Camino, i et sents feliç, perquè saps que aquesta serà una experiència important a la teva vida.

A partir d’aquest moment, tot és compartir i créixer. I apareix la Pepi, i connectes des del minut zero i saps que ella també serà el teu Camino, i així, sense ni pensar-ho, decideixes que t’hi quedaràs fins al final i caminaràs tots els dies que no tenies previst caminar.

I arribes a Roncesvalles, i plou, però en lloc de molestar, la pluja ens fa riure, i descobreixes el primer alberg, i veus tants peregrins que penses que potser no estàs tan boja i que tota aquesta gent que compartirà nit amb tu, són tan bojos com tu. I mires per la finestra abans d’anar a dormir i neva, però fins i tot això et fa sentir que si el Camino porta neu, serà perquè la neu et farà millor… no sé, és com si entressis en un estat de «tot està bé» que dona molta pau.

I al matí et desperten uns Cants Gregorians i no entens massa on ets fins que obres un ull i recordes que ets al Camino, i t’aixeques, et vesteixes i comences el primer dia amb il·lusió, tot i la pluja i el vent.

I apa!, agafa els pals i comença a caminar. I passes més de vuit hores caminant sota la pluja i sobre els bassals i rius, ets feliç, comparteixes, agraeixes i deixes fluir. El dia és llarg i penses que potser aquesta setmana de peregrina resultarà massa llarga, però res més lluny, perquè en un tres i no res, els dies volen, els camins es van succeint els uns als altres, passes pobles, rius, ponts, boscos, puges muntanyes, baixes per pedregars, et fons al sol, arribes als teus límits i et recuperes i segueixes i ets feliç, res més, simplement, feliç.

El camí et porta moltes persones, molta energia, persones precioses que comparteixen amb tu experiències i que et fan més rica, persones que riuen amb tu i que et regalen el seu somriure amb senzillesa sincera sense saber quant de valor pot tenir un somriure al teu cor. I entre tots, fem una família, ens inventem professions i ens estimem així sense ni conèixer-nos, perquè tenim coses en comú; tenim El Camino, tenim l’energia i tenim les ganes de viure i de compartir.

Cadascú té la seva història, les seves pedres a la motxilla, i a vegades les comparteix i a vegades les calla, però els camins ens van alleugerant el pes i anem deixant caure, cadascú a la seva manera, les pedres que carreguem i que ens fan anar més lents.

Decidim que res ens fa mal, ni els peus, ni les cames, ni el cor, però, tot i això, reconeixem totes les sensacions que ens porta el Camino i les fem presents, les valorem i les deixem anar… potser una de les coses que aprens aquests dies és això, deixar anar… El cos s’adapta a l’esforç i et sents invencible, perquè pots caminar i caminar i tot i les sensacions corporals que potser t’aturarien en altres moments, et sents forta per les sensacions emocionals que t’alimenten el cor i l’ànima i t’ajuden a posar sempre un peu davant de l’altre.

I així, posant un peu davant de l’altre, arribes al final del teu destí i comença un altre «Camino», el Camino dels acomiadaments, que no t’agrada, que et fa mal i que voldries que no arribés, però ha d’arribar perquè valoris el que has tingut i comencis de nou allà on ho vas deixar, més plena, més rica i més forta.

Dono gràcies immenses a tots els meus nous amics, a totes les estones compartides, a totes les experiències viscudes, als atacs de riure, als aprenentatges del Camino, als reptes assolits, als moments de soledat, als plors en silenci, als espais que ens han acollit, a les persones que ens han fet el camí més fàcil, a les truites de patates i a les copes de vi, als meus peus que no s’han rendit i sobretot, a la meva bogeria que un cop més m’ha portat a viure coses meravelloses.

Gràcies a les sensacions viscudes ara ja sabem que som sensacionals!

 


 

Y te vas a hacer lo Camino de Santiago tu sola sin saber muy bien por qué, simplemente un día lo sueltas por la boca, así sin pensar y te de repente, estás comprando billetes de tren para ir a Pamplona.

Y llega la fecha y te cargas la mochila a la espalda y vas hacia Sans a subir a un tren con el estómago alterado, el corazón acelerado y los miedos gritándote que te pares, que vuelvas a casa y que te quedes sentada haciendo ganchillo.

El tren te da las horas y la distancia para ir calmando la mente y llegas a Pamplona más calmada, pero en cuanto el tren entra por la estación todas esas sensaciones vuelven para ponerte alerta.

Y coges un autobús que te llevará al autocar, y te pierdes por una estación medio vacía y no sabes demasiado hacia donde ir y de repente, ves dos peregrinos tan perdidos como tú, y nos preguntamos, y nos ayudamos… y aquí es donde todo empieza.

Y ahora sí, todos los miedos desaparecen, de repente te das cuenta de porqué has ido a hacer El Camino, y te sientes feliz, porque sabes que esta será una experiencia importante en tu vida.

A partir de este momento, todo es compartir y crecer. Y aparece ella, y conectas desde el minuto cero y sabes que ella también será tu Camino, y así, sin ni pensarlo, decides que te quedarás hasta el final y andarás todos los días que no tenías previsto andar.

Y llegas a Roncesvalles, y llueve, pero en lugar de molestar, la lluvia nos da risa, y descubres el primer albergue, y ves tantos peregrinos que piensas que tal vez no estés tan loca y que toda esta gente que compartirá noche contigo, son tan locos como tú. Y miras por la ventana antes de ir a dormir y nieva, pero incluso esto te hace sentir que si El Camino trae nieve, será porque la nieve te hará mejor… no sé, es cómo si entraras en un estado de «todo está bien» que da mucha paz.

Y por la mañana te despiertan unos Cantos Gregorianos y no entiendes demasiado donde estás hasta que abres un ojo y recuerdas que estás en el Camino, y te levantas, te vistes y empiezas el primer día con ilusión, a pesar de la lluvia y el viento.

Y venga!, coge los palos y empieza a andar. Y pasas más de ocho horas andando bajo la lluvia y saltando charcos y ríos, eres feliz, compartes, agradeces y dejas fluir. El día es largo y piensas que quizás esta semana de peregrina resultará demasiado larga, pero nada más lejos, porque en un santiamén, los días vuelan, los caminos se van sucediendo los unos a los otros, pasas pueblos, ríos, puentes, bosques, subes montañas, bajas por pedregales, te fundes al sol, llegas a tus límites y te recuperas y sigues y eres feliz, nada más, simplemente, feliz.

El camino te trae muchas personas, mucha energía, personas preciosas que comparten contigo experiencias y que te hacen más rica, personas que ríen contigo y que te regalan su sonrisa con sencillez sincera sin saber cuánto valor puede tener una sonrisa en tu corazón. Y entre todos, creamos una familia, nos inventamos profesiones y nos queremos así sin ni conocernos, porque tenemos cosas en común; tenemos El Camino, tenemos la energía y tenemos las ganas de vivir y de compartir.

Cada cual tiene su historia, sus piedras a la mochila, y a veces las comparte y a veces las calla, pero los caminos nos van liberando peso y vamos dejando caer, cada cual a su manera, las piedras que cargamos y que nos hacen ir más lentos.

Decidimos que nada nos duele, ni los pies, ni las piernas, ni el corazón, pero, aun así, reconocemos todas las sensaciones que nos trae El Camino y las hacemos presentes, las valoramos y las soltamos… quizás una de las cosas que aprendes estos días es esto, soltar… El cuerpo se adapta al esfuerzo y te sientes invencible, porque puedes andar y andar y a pesar de las sensaciones corporales que quizás te pararían en otros momentos, te sientes fuerte por las sensaciones emocionales que te alimentan el corazón y el alma y te ayudan a poner siempre un pie delante del otro.

Y así, poniendo un pie ante el otro, llegas al final de tu destino y empieza otro «Camino», lo Camino de las despedidas, que no te gusta, que te duele y que querrías que no llegara, pero tiene que llegar para que valores el que has tenido y empieces de nuevo, allá donde lo dejaste, más llena, más rica y más fuerte.

Doy gracias inmensas a todos mis nuevos amigos, a todos los ratos compartidos, a todas las experiencias vividas, a los ataques de risa, a los aprendizajes del Camino, a los retos logrados, a los momentos de soledad, a los llantos en silencio, a los espacios que nos han acogido, a las personas que nos han hecho el camino más fácil, a las tortillas de patatas y a las copas de vino, a mis pies que no se han rendido y sobre todo, a mi locura que una vez más me ha llevado a vivir cosas maravillosas.

Gracias a las sensaciones vividas ¡ahora ya sabemos que somos sensacionales!

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.