Em penso i em torno a pensar. És quan m’assec a meditar que em trobo a mi mateixa, i és quan deixo que el silenci m’abraci que puc escoltar la meva veu, i em respiro, una vegada i una altra, escoltant cada miqueta d’aire que faig present durant aquesta estona.
La meva butaca resta serena cada matí esperant el seu moment, el nostre moment. La breu estona en què ella i jo ens fonem en un silenci sanador, cada dia, ella i jo, ens respirem juntes. Ella m’acull a mi, jo l’omplo de mi.
En el meu silenci no hi vull paraules, només imatges. Abraço la respiració i deixo que em porti al mar, sovint a Tamariu, i m’endinso des de la platja cap a l’horitzó en cada una de les meves respiracions. Vaig i vinc al ritme d’un mar tranquil i blau, d’un blau intens com el dels mars que he navegat tota la meva vida.
La ment em distreu tossudament, i jo tot sovint em perdo en ella, em porta on ella vol, però de sobte me n’adono i tooooorno a respirar.
He après a no renyar-me, he après a simplement deixar anar el pensament que hagi vingut a buscar-me i tornar a la respiració. Que tossuda i juganera és la ment…
Silenci. Tot està bé. Respira…
A vegades, en el lent ritme de les meves respiracions, hi ha un instant de màxima serenor, és fugaç quasi imperceptible, i no sempre s’aconsegueix, però, així i tot, sento que aquells segons de pau immensa són l’espai on tot està bé i tot és possible.
No fa gaire que m’assec cada matí, fa uns mesos només i sé que és un camí llarg on la constància no pot fallar, i m’esforço i em regalo cada dia aquesta estona serena, i en ella, sento en mi la saviesa del meu pare que em va deixar com a regal la certesa que aquest camí que fa poc que he començat, m’ha de portar a moments de felicitat plena. Així, cada dia, em respiro i em silencio, en un senzill homenatge a mi mateixa i a l’home que em va abraçar des del dia que vaig néixer fins al dia que va marxar.
Silenci. Tot està bé. Respira…