Diuen que el primer Nadal és el més difícil, que ha de passar tot un any sencer per poder fer el dol ben fet, que cada data important és un repte… i tenen tanta raó!
Et penso tant… M’agradaria poder-te explicar totes les coses que estic fent, explicar-te com et trobo a faltar, com voldria poder agafar el telèfon i escoltar la teva veu. Voldria poder parlar amb tu de qualsevol cosa, de temes transcendentals i de futileses, converses asseguts a taula després de dinar, amb la teva copa de Cognac i el fum d’un cigar de la mamà, riure junts, escoltar-nos, preguntar-nos, estimar-nos.
Voldria pensar que no va existir el dia en què vas marxar, pensar que aquest Nadal t’adormiràs després de dinar mentre tots anem xerrant; fer-te un bon plat de guacamole, especial per tu, la nit de Nadal, com t’agradava!
I, no obstant això, sento que allà on ets, hi ha una llum especial, neta, alegre. T’imagino eteri, sense el teu cos que amb els anys et va anar atrapant, tu que tant actiu havies estat. T’imagino ànima, essència, llum, i al teu costat, hi veig moltes altres llums, com essències de colors alegres que floten i gaudeixen totes juntes. T’imagino acompanyat, feliç, amb els teus fills ben a prop, amb els amics rient… Tantes vegades us hem imaginat, la Glòria i jo, al Domènec i a tu, mirant-nos com gaudim…
Uns dies abans de marxar em vas dir: «Marieta, no deixis mai de viure tan intensament com ho fas, et farà molt feliç»… ho faig papà, ho faig.
Aquest any ha estat molt trist, has marxat tu i ha marxat molta altra gent, molts pares i mares d’amics i coneguts. Ha estat un any de comiats i retrobades a la vegada, perquè a cada comiat, del pare o la mare d’algun amic, ens ha donat l’oportunitat de tornar a abraçar a persones que són importants, però que la vida no ens deixa gaudir tant com voldríem. Heu estat tants els que heu marxat, que al final penso que ho heu fet tots junts com a última lliçó de vida, com per avisar-nos que la vida passa ràpida, és curta i tots, un dia o altre, arribarem al final. Com per dir-nos, disfruteu i estimeu!
M’agradaria dedicar aquest escrit a tots els amics i amigues que, com jo, ploren al seu pare o la seva mare en aquestes dates. Als meus germans, és clar, i també a la Vero, la Marta, l’Àngel i l’Elisabet, la Mònica, el Jepi, la Glòria, la Betlem, el Pepillo, l’Adri, la Natàlia… Dir-vos que sento que hem tingut una sort immensa de tenir aquests pares i mares. Que tot i que aquest Nadal serà trist, podem estar ben contents i sentir-nos afortunats… que plorar, també és una manera de celebrar Nadal. Us estimo!