Avui és un dia especial, perquè ahir vaig fer realitat un somni que va començar fa més de quatre anys, quan vaig anar a Barcelona a veure la gran Carmen Machi interpretant «Juicio a una zorra» i amb la boca oberta i els ulls com plats em repetia a mi mateixa: «jo vull fer això«…. Han passat quatre anys, i moltes coses a la meva vida, però el somni, ahir es va fer realitat.
Recordo quan vaig tenir per primera vegada el llibre de l’obra a les meves mans, recordo anar a la biblioteca a fotocopiar-lo per convertir-lo en el meu guió i començar-lo a llegir i rellegir per anar-li agafant la mida i començar a visualitzar un futur, molt llunyà aleshores, en què jo seria capaç d’estar dalt d’un escenari convertida en Helena de Troia.
Recordo plantejar-li al meu director estimat, en Roger Consul, el meu repte i com ell em va mirar amb incredulitat i em va dir: «tu estudia, i quan ho tinguis, en parlem!»
Recordo els primers assajos, recitant abans de començar el capítol que volíem treballar com si fos la lliçó apresa per a un examen final.
Recordo les hores dedicades, el text que ha anat formant part del meu dia a dia, tot l’anàlisi de paraules que hem fet amb en Roger, les intencions que hem anat posant a cada frase, a cada coma, els silencis….
Però he de dir que el record més gran, el que em quedarà per sempre gravat a la retina dels meus ulls, és el gran espectacle de llums, colors, mirades i la música dels aplaudiments, felicitat plena que vaig sentir ahir en acabar l’estrena del meu monòleg!
És molt gran acabar un espectacle i sortir a saludar amb el públic en peu!
Ahir, cinc minuts abans de sortir em tremolaven fins i tot les pestanyes! Però tan aviat com va sonar la primera nota de la música que em dóna l’entrada a escena, Helena de Troia es va apoderar de mi i em va fer gaudir infinitament durant l’hora sencera que dura l’espectacle.
Ahir vaig ser a la vegada Helena de Troia recitant un text preciós, mirant al públic, gaudint dels silencis, dels gestos, de les entonacions que tant hem treballat, i al mateix temps, vaig ser la Maria que veia el seu somni fet realitat. Vaig regalar-me el repte de mirar-vos directament als ulls, mentre recitava aquest text meravellós, dur i colpidor a vegades, tendre i dolç en altres moments. Com a actriu, és un aprenentatge difícil ser capaç de mirar al públic als ulls, i ahir, vaig reviure la força i l’energia que dóna ser capaç de fer-ho!
Les últimes setmanes no han estat fàcils per mi… la vida a vegades et posa a prova i et porta situacions difícils de gestionar. M’han condicionat molt, hi ha hagut moltes hores invertides a gestionar, en reconstruir-me, en ser i en estar. Però com jo dic sempre, «això també passarà» i si… això també ha passat! Fora merdes! Vinguin les alegries i grans moments com el d’ahir!
L’escenari és el gran repte. L’espai buit i fosc que per una vegada a la vida era tot meu. La sensació d’escoltar el públic com va entrant, se saluden, riuen… tots estan contents de poder-me acompanyar en aquest moment tan especial per mi. El moment de quedar-me sola al camerino, mirar-me al mirall i dir-me en veu alta, «Maria, això va per tu!» Escoltar el missatge de veu d’un amic que em sap dir sempre les paraules que necessito escoltar. L’abraçada amb el meu súper director, nerviosos i feliços a parts iguals. Posar-me entre cametes al lloc de sortida, nerviosa com una fulla i esperar el moment. La primera nota que sona en un espai totalment a les fosques on jo he de caminar amb serenitat i plenitud per començar a parlar… «Helena de Esparta, Helena de Troya…» Quantes vegades hauré repetit aquest text a la meva ment? Quantes vegades hauré dormit repetint-lo? Infinites! I no me’n canso!!!
I avui, em sento plena. No puc més que donar gràcies a la vida per tantes coses que he viscut aquests dies! Dono gràcies a les situacions difícils per fer-me més forta i ajudar-me a retrobar-me a mi mateixa, dono gràcies a totes les hores d’assaig que han anat construint aquest somni «largamente acariciado«, dono gràcies infinites i eternes al Roger que sempre ha cregut en mi i que ha posat tant d’amor i professionalitat a totes les hores que hi hem dedicat, dono gràcies al Berni que sempre fa la seva feina amb tant d’amor i que un cop més, ha demostrat ser un gran amic i un gran professional, gràcies a la Maria Albadalejo per crear un vestuari de reina a una actriu que quasi no coneixia, gràcies a la meva neboda Blanca pel seu toc màgic, gràcies al Xavi (Yaviiiiii) per eternitzar el moment amb les seves càmeres, dono gràcies a tots els que m’heu acompanyat en aquest camí, a les meves estimades Dones de llum que han vist com el repte s’ha convertit en realitat i que sempre m’han animat i donat suport, gràcies als meus pares que sempre hi són, gràcies als meus fills que m’han donat la força i el caràcter per no rendir-me, gràcies a tots els companys de Mira-sol Teatre que sempre em reben amb un somriure, i gràcies infinites a totes les mirades que ahir em tornaven el nostre esforç en admiració i alegria.
I ara sóc aquí, sola a casa, amb la música de Bach de fons, la llar de foc, la copa de vi, l’espai i el temps… i em sento feliç, tranquil·la, plena… només desitjo que la memòria no em falli i sigui capaç de recordar sempre aquest estat, aquesta calma, aquesta plenitud…
Helena de Troia ja sempre serà part de mi; ella i totes les dones que la història ha menystingut. Les dones som fortes, som treballadores, som justes, som empàtiques, som generoses, som poderoses… i juntes, som imparables!
Escriu, Maria escriu… Ho faig Jordi, ho faig…
